dilluns, 11 de juliol de 2011

El congost de Mont-Rebei, ( Noguera, Pallars Jussà i Baixa Ribagorça )


El congost de Mont-Rebei s'obre aigües avall del riu Noguera Ribagorçana, al límit entre la Noguera, el Pallars Jussà, a l'Est, i la Baixa Ribagorça, a l'Oest, sent la part més estreta del seu recorregut al travessar la serra del Montsec.
Amb una lenta, però continua erosió, separa el Montsec d'Ares a orient i el Montsec d'Estall a ponent, coincidint també amb la línia divisoria entre Catalunya i Aragó.
És un dels congostos més espectaculars de Catalunya, ja que en els 7 Kms. aproximats de llargada es poden contemplar les seves parets de dura i vermellosa calcàrea d'uns 500 mts. de caiguda vertical, amb uns 20 mts. d'amplada mínima.
El fet de travessar una de les principals estructures tectòniques del Prepirineu li confereix una bellesa feréstega i silenciosa, ja que el riu va quedar amansit a causa de la construcció del pantà de Canelles.


El Noguera Ribagorçana a l'entrada nord del congost


Aproximació al congost per un pont metàlic

El congost mica a mica és va obrint

El camí va vorejant el congost

El congost està travessat per un estret i suspes camí tallat a la roca, cosa que ha permés la conservació quasi verge de l'entorn natural i de tot el paratge.


Vista de l'entrada del congost, aigües amunt

Per fí s'obre el congost, amb el camí tallat a la roca

L'any 1924 es construí el primer camí, que travessava el congost, foradant la roca del costat d'Ager i permetent una millor comunicació entre les dues vessants del Montsec.
La construcció del pantà de Canelles va significar que el camí quedés cobert per les aigües i se n'hagués de foradar un altre de més elevat, a 70 mts. aproximadament.
Aquest camí fou construït per l'empresa hidroelèctrica ENHER, i inaugurat el 1984. Cal esmentar que quat el nivell de les aigües és molt baix, es poden veure els dos camins, l'un sobre l'altre.
La situació geogràfica del congost a fet témer moltes vegades, que es pogués obrir un nou traçat de la carretera de Lleida a la Vall d'Aran, cosa que per fí ha quedat totalment oblidat.


Aspecte del recorregut

La vegetació és marcadament mediterrànea al vessant sud, dominant els matolls, els roures, les alzines i el pi blanc; al vessant nord, de vegetació eurosiberiana, predominen les rouredes de fulla petita.
De la vida animal del congost podem destacar els rèptils, amb l'escurçó ibèric i l'escurçó pirinenc.
També amb el tritó pirinenc.
Els ocells, amb el voltor, l'aguila daurada, el trencalós i el falcó pelegrí. Cal esmentar que la colònia de voltors ha crescut molt aquets últims anys, degut a la protecció que s'ha portat a terme.
Els mamífers, amb la llúdriga, el cabirol i el gat salvatge, i nombroses espècies de ratpenats.

La paret del Montsec d'Estall

L'avenc de la Colomera, suspes sobre el camí





Un altre aspecte del camí

La part més estreta del congost

El camí amb la paret del Montsec d'Estall en segon pla

Final del congost i al fons el començament del pantà de Canelles


Entrada sud del congost

Vista del camí a la roca


Impresionant morro calcàri del Montsec d'Estall


Les parets del Montsec d'Ager

Aspecte del riu Noguera Ribagorçana camí del congost

L'espai natural del congost de Mont-Rebei, té una extensió d'unes 600 hectàrees. Fou adquirit per la Fundació Territori i Paisatge, de Caixa de Catalunya l'any 1999, amb l'objectiu de preservar els seus valors naturals i de paisatge. El 14 d'Abril del 2005, ha estat declarat Refugi de Fauna Salvatge, i s'ha promugut perqué entri en el llistat de Patrimoni de la Humanitat.

El recorregut del congost es pot iniciar per Corçà i l'ermita de La Pertusa, al sud, o bé pel Pont de Montanyana i la Masieta, al nord. 
Des del nord el camí fins arribar al congost és més curt i de menys desnivell.
Des del nord el camí és quasi planer amb un desnivell de +300 m., però és un recorregut fàcil per a tothom, excepte per els qui tenen vertigen-que en aquest cas no sería recomanable fer la part central del congost-, ja que és la més aèria i la més estreta.
Cal tenir compte amb les criatures, encara que tot el recorregut hi ha col.locat un pasamà metàlic.

Itinerari realitzat al Juny del 2011

Càmera: Nikon D5000
Objectiu: Nikkor 18-55 DX


7 comentaris:

Joana ha dit...

M'encanta el congost de Montrebei, és una passada, l'últim cop que ho vaig ser va ser fa dos anys, al 2009 i no havia tanta aigua. Però, encara el recordo quan no era de la Fundació terrortori i paisatge i era molt més salvatge, sense els bancs i ni agafadors i molta menys gent o ningú. La paret aquella del Montsec. li diuen la feixa del moro i cap al cap vespre ara al mes de juliol té una llum magnífica. I la vista desde el refugi de Mas Carlets és... em falten adjectius per descriure-la i si fas tot el camí, quan arribes al final a la Pertussa, allà en mig i dalt aquell turó. Per mi és un dels llocs més macos que he vist mai, crea addicció, de fet tot el Montsec crea addicció, sempre o quasi sempre, aquell cel tan blau i aquelles muntanyes o potser jo li tinc un carinyo especial i no puc ser objectiva.

Mateu ha dit...

Que bonic que es aquesta zona, sempre hi he volgut anar-hi, la tinc com a pendent. Molt bones fotus. Felicitats!!!

maria ha dit...

Hola Jordi,
magnífiques fotos d'un congost que haig de conèixer!

Salvador ha dit...

Hi vaig estar ara fa uns cinc anys, és un lloc fantàstic i el teu reportatge és magnífic. Gràcies per fer-me'l reviure

Jordi Lluis Pi Calzada ha dit...

Gràcies per el vostres comentaris.

El congost és un dels paisatges més singulars de Catalunya i m'ha agrada anar.hi de tan en tant. Si no heu estat us recomano la seva visita i el seu recorregut.

Joana i Salvador: Vosaltres ja el coniexeu i crec que també a vosaltres us queden ganes de tornar.hi, oi que sí?

Fins aviat

Anna ha dit...

Jordi, bones! M'han agradat molt les fotos, totes, totes, ets un crack!
Saps que jo no he fet mai el Congost, i... això no pot ser, ho plantejaré a la colla i de ben segur que l'apuntem per fer-lo aquest hivern. Apa! Ens veiem per aquí.
Salut! Un petonàs.

Fototast ha dit...

Grans records d'aquest indret emblemàtic de les nostres muntanyes.

De bons i de dolents, sobretot la calor que hi fa a partir de mes de maig, cal tenir-ho present.

Molt bo el reportatge, Jordi.